El
21 de desembre de 1932 les més significatives entitats culturals
valencianes i un important nombre d’escriptors, polítics i
intel·lectuals arribaven a un acord per tal d’emprar les mateixes
normes ortogràfiques en els seus escrits, i aprovaren el que
coneguem amb el nom de Normes de Castelló o de 1932.
Aquest
fet va suposar i suposa actualment una gran trascendència per al
valencià; tant és així que podem afirmar, sense exagerar gens ni
mica, que les Normes de Castelló representen un dels esdeveniments
més significatius de la història de la llengua dels valencians, i
sens dubte un dels més rellevant de tot el segle XX. I això per dos
motius:
El
primer perquè a partir d’aquell moment els valencians tenim una
ortografia unificada, element imprescindible per encetar un procés
de redreçament lingüístic, que ens ha de portar a assolir uns
mínims de normalitat en l’ús públic de la llengua. A més a més,
aquesta ortografia es mantenia en consonància amb l’emprada pels
principals escriptors de la Renaixença, com Teodor Llorente, i
l’aprovada el 1913 a Catalunya per l’Institut d’Estudis
Catalans i que els mallorquins també feien servir.
El
segon dels motius, per l’elevat grau de conformitat amb que van ser
aprovades les normes ortogràfiques; la pràctica totalitat
d’escriptors valencians del moment, les més significatives
entitats culturals, els principals periòdics i setmanaris,... les
empraran sense vacil·lar ni qüestionar la seua validesa, conscients
com eren que l’augment de l’ús del valencià propiciat pels nous
aires de llibertat que portà la II República feia imprescindible
aquest acord.